Concepció Callao, contralt ( 1895- 1959 )
Concepció Callao ( 1895-1959 )
Descendent de Concepció Callao per part del meu avi matern, he intentat reconstruir la biografia d'aquesta figura tan important en el món de la lírica a Catalunya.
Us
deixo una petita mostra del meu treball, si algú vol contactar amb mi sobre aquest tema, estaré
encantada de respondre'l.
https://www.elnacional.cat/ca/barcelona/aconseguit-particular-barcelona-homenatgi-cantant-opera-concepcio-callao_1293447_102.html<br>
Concepció Callao
Franqués
( Barcelona, 23 de setembre de 1895- Barcelona, 25 de desembre de
1959 )
Concepció Callao Franqués, va néixer el 23 de setembre de 1895 a Barcelona. El seu pare, Camil Callao Guinovart, era nascut a Constantí, la seva mare, Concepció Franqués Canari, va néixer a Barcelona. El primer domicili de la família fou al carrer Hospital 98, de Barcelona.
Concepció Callao va estudiar música inicialment amb el seu pare, Camil, que era músic i li va donar els primers coneixements de cant i llenguatge musical. Més tard, el 1905, es matriculà al Conservatori de Barcelona i hi estudià fins el 1910, coincidint amb el període Nicolau quan el Conservatori estava situat al parc de la Ciutadella, a l'edifici del Castell dels Tres Dragons. En aquella època els nois i noies anaven en dies separats per no coincidir. Va tenir com a mestres de solfeig en Joan Lamote de Grignon i Lluís Millet, va estudiar piano amb el mestre Clavé i harmonia amb Antoni Nicolau, tenint com a company de classe d'harmonia a Eduard Toldrà. Altres companys d'estudi van ser Andreua Fornells o Mercè Capsir. Va rebre el premi de solfeig i teoria el curs 1908-09.
Va estudiar cant amb Enrique O'Neill, un diplomàtic i fisiòleg de la veu, autor del mètode de cant " La voz humana" ( editorial Maucci 1921 ) La tècnica de cant del mestre O'Neill fou bastant controvertida a l'època, ja que es basava en no donar importància a la respiració, la qual cosa trencava amb el què la gran majoria de mètodes pregonaven. O'Neill, deia que l'aire ve sol, que el diafragma en el cant no té cap funció extraordinària i que amb les vocalitzacions adequades s'aconsegueix la impostació natural de la veu. Enrique O'Neill es va casar amb Regina de Lamo, i va tenir dues filles, Enriqueta i Carlota O'Neill, però la seva descendència sembla que no va voler saber gaire del mètode O'Neill, considerant que havia fracassat amb el seu intent de canviar els fonaments de l'ensenyament del cant. Va ser la seva deixeble Genoveva Puig, cantant, compositora i poetesa, qui va continuar amb l'ensenyament del mètode O'Neill.
En acabar els estudis, Concepció Callao inicia la seva carrera
l'any 1912. Es troben referències bibliogràfiques, crítiques musicals, o
programes de concerts, que la cataloguen de mezzosoprà sobretot en un primer
període, però la seva veu és de contralt. Després d'una curta estada a
València, va debutar el dia 20 setembre de 1912 amb la companyia d'Arturo
Baratta al Teatre Principal representant "Aida" de Giuseppe Verdi. El dia 24 va
cantar "La Favorita" de Gaetano Donizetti i consecutivament i de manera
inversemblant per una debutant, el dia 25 va cantar "Lohengrin" de Richard
Wagner, el 26 "Il Trovatore" de Giuseppe Verdi, el 27 de nou "La Favorita"i el
28 "Sansone e Dalila" de Camille Saint-Säens , tots rols del màxim compromís
vocal, fet que ens dóna ina idea de les seves grans qualitats vocals i
preparació.
Posteriorment va tornar a Barcelona, on l'esperava el debut
al Gran Teatre del Liceu, el 26 de desembre amb la primera de tres funcions de
l'òpera "Aida" junt a la sobrano Esmeralda Pucci i el tenor Amadeu Famadas,
causant impressió per la seva vocalitat de contralt. Callao es va estrenar en
aquest teatre amb grans rols ja que pocs dies després, el 1 de gener de 1913 va
interpretar Dalila a "Sansone e
Dalila" de nou junt a Famadas, en funcions que es van repetir els dies 5,9,17 i
26 de gener. Enmig, l'estrena de l'obra "Gal.la Placidia" de Jaume
Pahissa, la nit del 15 de gener, interpretant el rol de Llèdia , junt a la soprano
Luisa Pierrick i el tenor Luigi Colazza. El 1913 va debutar amb "Tannhäuser" de Richard Wagner al Teatre
Bosque confirmant ja una carrera ferma. En el període del 1912 a 1923, va
debutar a diversos teatres de València ( Teatre Principal, Teatre Apolo,
Teatre Olympia ) , Madrid ( Teatro Real ).
En el transcurs dels anys 10 i 20, es veu, a través de les crítiques musicals de l'època, com, el seu nom, en un primer moment desconegut, va agafant importància. Així, sempre tenint en compte, la habitual tendència a infravalorar els artistes locals, veiem com passa de ser inclosa en crítiques que es fan ressò de com el públic es va mostrar indiferent perquè esperava figures de renom internacionals, en una representació de Carmen al Teatre Principal de València, coincidint amb el tenor Luís Canalda, a ser esmentada com a eminent contralt o cantatriu, això ja als anys 20. En aquest mateix període, amb un repertori que incloïa "Gli Ugonotti" de Giacomo Meyerbeer, "Cavalleria Rusticana" de Pietro Mascagni, "La Gioconda" d'Amilcare Ponchielli , "Carmen" de Georges Bizet, entre altres rols, va actuar amb Maria Llàcer, Luís Canalda, Antonio Marqués o Hipólito Lázaro, per citar alguns noms.
Concepció Callao, tal com és descrita pels seus alumnes i els qui la
van conèixer, no era la clàssica diva, era una persona molt humil, treballadora
i molt religiosa. Això es veia també en la seva manera de vestir, així com per
exemple la seva coetània Mercè Capsir duia barrets sofisticats i pells i es
comportava més com una diva, ella, no. Un detall que mostra la seva
humilitat i professionalitat és la carta ( conservada a l'Arxiu del Palau de la
Música ) que adreça a Francesc Pujol ( malauradament sense data, però
probablement dels anys 20 ) en la qual, Concepció Callao demana al mestre si li
pot deixar al Palau la cançó "Tempestat" ( es deu tractar de la Cançó de
Tempesta ) doncs li agradaria cantar-la en un concert a Sabadell, agraint-li
enormement l'oferiment de fer-ne una còpia, però li prega que no es molesti a
fer-ho, doncs podria ser que l'hagués de transportar, ja que primer vol veure
com li va i seria un treball en va.
No és d'estranyar que nombrosos compositors, sobretot catalans, comptessin amb ella per a l'estrena de les seves obres, com per exemple:
Gal.la Placídia de Jaume Pahissa al Liceu, el 1913
La Celestina de Felip Pedrell, al Palau, el 1921.
Don Joan de Serrallonga d'Enric Morera, al Teatre Tívoli, el 1922.
El Giravolt de Maig d'Eduard Toldrà, al Palau de la Música, el 1928.
La princesa Margarida d'en Pahissa, el 1928.
Les Vídues vulgars de Robert Gerhard, a la sala Mozart, el 1930.
La Princesa Margarida de Jaume Pahissa al Liceu, el 1931.
La Llama de José María Usandizaga al Liceu, el 1932.
La Vida Breve de Manuel de Falla al Liceu, el 1933.
Euda d'Uriac d'Amadeu Vives amb llibret d'Àngel Guimerà, al Liceu, el 1934.
Dafnis i Cloe d'Antoni Marqués, al Casal del Metge, el 1925.
Canigó d'Antoni Massana al Casal del Metge amb adaptació escènica de
Josep Carner, el 1936.
La Creació d'Antoni Massana, al Liceu, el 1946.
El 1925 va participar en un recital benèfic acompanyada per Narcisa Freixas al piano, a càrrec de la Institució Cultura Musical Popular que dirigia la pròpia Narcisa Freixas, a la sala d'audicions de l'Asil L'Empar de Santa Llúcia per a cecs, actualment seu del museu Cosmocaixa.
El 27 d'octubre de 1928, al Palau de la Música Catalana i tal i com hem citat, va ser protagonista a l'estrena absoluta de "El giravolt de maig " d'Eduard Toldrà, en el rol de Jovita i al costat d'Emili Vendrell i Mercè Plantada.
Mostra de la seva facilitat per cantar en qualsevol llengua, va ser el recital del 2 de desembre de 1930 al Palau, amb cançons del compositor peruà Teodoro Valcárcel, cantades en l'idioma original, quítxua.
El seu excel·lent domini de la tècnica i la seva expressivitat li van permetre ser una intèrpret habitual en el panorama musical de la primera meitat del segle XX, obtenint grans èxits tant en l'àmbit de l'òpera, com en la música de càmera com en l'Oratori, tal i com es veu en la munió d'elogioses crítiques, ressenyes dels diaris i revistes musicals de l'època, que destacaven llurs potents facultats, una veu formosa i timbrada, un gran domini del fraseig, dels matisos i aguts.
Molt sol.licitada en el repertori wagnerià, va prendre part en la representació de "Lohengrin" que es va fer l'any 1924 al Teatre Tívoli, primera òpera de Wagner que es va cantar sencera en català a Barcelona, utilitzant la traducció de Joaquim Pena i amb Emili Vendrell com a cavaller.
També havia cantat Tristany i Isolda al Liceu la temporada 1920/21.
Durant més de trenta anys fou cantant solista de l'Orfeó Català, i va cantar en la primera representació a Barcelona de la Passió Segons Sant Mateu de Bach l'any 1921, al Palau de la Música, així com en la Missa Solemnis de Beethoven l'any 1927, també al Palau de la Música, representació de la qual se'n va fer una retransmissió en directe el 18 de juny per Ràdio Barcelona i les principals emissores europees, editant-se posteriorment en 12 discos de 78 r.p.m.
Va participar en la sessió Carner, al Palau, el 1927, junt amb Emili Vendrell, acompanyats al piano per Pere Vallribera.
També el 1927, va participar en la representació de la Novena Simfonia, al centenari Beethoven al Teatre Olympia de Barcelona.
En els nombrosos recitals que oferí fou acompanyada per magnífics músics com Pere Vallribera, Ònia Farga, Blanca Selva, Maria Canela, Ricard Vives, Antoni Marqués o Narcisa Freixes i cantà sota la direcció de Pau Casals, Lluis Millet, Francesc Pujol, Otto Klemperer, Joan Lamotte de Grignon i Josep Sabater, entre d'altres.
L'any 1934 es va casar amb Domènec Sánchez Parra, natural de Cartagena, que havia estat alumne seu. El seu marit va cantar amb ella en alguna ocasió, per exemple en el seu debut l'11 de novembre de 1934, al Palau de la Música, amb l'orquestra Pau Casals, dirigida per Joan Lamote de Grignon, interpretant l'escena final de "Die Walkure" de Richard Wagner o el "Poema Romàntic" del mestre Lamote de Grignón , entre d'altres i va ser presentat com a nou baríton, deixeble i espòs de la celebrada contralt.
Majoritàriament va cantar en la corda de baix i coincidirien
també a l'estrena de l'opera "Dafnis i Cloe" d'Antoni Marqués, l'any 1935,
l'estrena de "Canigó" del pare Massana, l'any 1936, o a la primera
representació d'Espanya de l'òpera "Tamerlano" de Georg Friedrich
Händel al Treatre Studium, el 1936. Domènec mai va arribar a tenir una
trajectòria destacable.
Aquest mateix any, el 1934, tingueren la seva única filla, Josefina Sánchez Callao.
Durant els anys 30, la seva activitat va ser notòria, i arribat l'any 1936, el 16 de maig, va participar en la representació de l'òpera Canigó del Pare Massana, amb adaptació escènica de Josep Carner.
Aquest mateix any, el 1934, tingueren la seva única filla, Josefina Sánchez Callao.
Durant els anys 30, la seva activitat va ser notòria, i arribat l'any 1936, el 16 de maig, va participar en la representació de l'òpera Canigó del Pare Massana, amb adaptació escènica de Josep Carner.
Va col·laborar amb l'orquestra "Amics dels Clàssics" que es fundà també l'any 1936.
Fou cantant solista de l'orquestra Pau Casals, essent present en l'històric últim assaig de la Novena Simfonia de Beethoven el 18 de juliol de l'any 1936, en el qual Pau Casals, després de ser avisat de l'esclat de la guerra, decidí, amb l'acord de tots els músics, assajar fins a acabar el concert, dient que no se sabia quan tots ells tornarien a estar junts.
Poc abans d'esclatar la guerra, el 13 d'abril de 1936, participa en la Cloenda del festival i festes commemoratives del 5è aniversari de la República amb la Novena Simfonia de Ludwig van Beethoven amb Conxita Badia i Emili Vendrell, dirigida per Pau Casals al teatre del Liceu.
També al 1936, en el marc dels concerts de Quaresma, va participar en la representació de la Novena Simfonia al Liceu, junt amb Conxita Badia i sota la direcció de Clemens Kraus.
Aquell mateix any, i amb l'esclat de la guerra civil, es va organitzar al teatre Tívoli de Barcelona una "Compañía socialitzada de ópera" de la que en va formar part junt a altres importants artistes.
Van ser anys de
molta activitat amb continus canvis de títols. La companyia va debutar el 15
d'agost amb "Aida" amb Conchita Callao, Hipólito Lázaro i Conchita Oliver i
representant diverses funcions més, el mes de setembre va ser Azucena a "Il Trovatore" de Giuseppe Verdi al costat del tenor Antoni
Marquès, l'octubre Ortrud a "Lohengrin" junt a Amador Famadas i Carme Bau Bonaplata, el novembre Leonora de "La Favorita" , el desembre va interpretar "Ton i
Guida", traducció al català de l'obra "Hänsel und Gretel" d'Engelbert Humperdinck
, a més de reposicions d"Aida" i "La Favorita", el gener i febrer de 1937 va
intervenir en "La Llama" de José María de Usandizaga, el març a "Las
Golondrinas" del mateix compositor i de nou al costat de Carme Bau Bonaplata i
el mes de maig a "Andrea Chénier" d'Umberto Giordano junt al tenor Amadeus
Famadas, passant a meitats del mes tota la companyia ja al teatre Olympia on
van romandre fins el 16 de juliol, data en que cessen les funcions d'òpera a la
ciutat, reprenent-se ja al Gran Teatre del Liceu a partir de març de
1938. Durant aquest període va tenir a més altres participacions a la
ciutat com la presentació de la dansadora antifeixista Mira Holzbajova, a
profit de l'ajut infantil de rereguarda, el 12 de desembre de 1937, al Palau de
la Música, on va interpretar peces ara completament desconegudes, com la cançó
"Diòlog" d'en Silveri Fàbregas, acompanyada al piano per Enriqueta Garreta.
Encara abans d'acabar la guerra, el 1938, va participar en les audicions íntimes de Lieder, al Casal de la Cultura, organitzades per la Direcció General de Radiodifusió, que van ser radiades per les emisores catalanes, amb traducció al català de Joaquim Pena de tots els Lieder que es cantaven.
Concepció Callao no es va exiliar i va romandre a Barcelona un cop acabada la guerra, com altres artistes catalans.
Encara abans d'acabar la guerra, el 1938, va participar en les audicions íntimes de Lieder, al Casal de la Cultura, organitzades per la Direcció General de Radiodifusió, que van ser radiades per les emisores catalanes, amb traducció al català de Joaquim Pena de tots els Lieder que es cantaven.
Concepció Callao no es va exiliar i va romandre a Barcelona un cop acabada la guerra, com altres artistes catalans.
De les actuacions que va fer després de la guerra, cal destacar les diverses sessions a Ràdio Barcelona, com per exemple, el 17 de febrer de 1940, interpretant cants espirituals de Bach, acompanyada per Concepció Compte al piano o la retransmissió de l'òpera Carmen el 6 de juliol de 1940, al teatre Tívoli.
Un altre concert del qual hi ha la constància que va ser radiat, va ser al gener de 1939, en la Diada de l'Epifania, al Palau de la Música amb Maria Canela al piano i textos traduïts per Joaquim Pena, un concert que va ser organitzat per la Direcció General de Ràdiodifusió.
El 17 i 18 de juliol de 1940 actúa al Teatre Fortuny de Reus en la representació de "Las Golondrinas" d'Usandizaga.
Destaquen també els concerts de Quaresma al Liceu el 1946 i 1947 o La Novena Simfonia al Palau de la Música, el 10 de maig, sota la direcció d'Enric Casals, amb Victòria dels Àngels, Bartolomé Bardagí i Marcos Redondo.
Als anys 40 en general, va anar reduint la seva activitat concertista i es va dedicar més a l'ensenyament. Ja donava classes particulars de cant des d'abans de casar-se, primer al domicili patern a la Gran Via de les Corts Catalanes ( llavors carrer Cortes ) i més tard al seu domicili, al carrer Enric Granados, compaginant-les amb la seva tasca com a professora de cant a l'Acadèmia de la Música, situada al carrer Provença 281 de Barcelona i fundada el 1930, sota la direcció de Vicenç M. De Gibert junt amb Blanca Selva, J. Massià, J. Gibert Camins o J. Parras del Moral. Més tard, l'any 1945, va entrar com a professora de cant al Conservatori, llavors Superior, de Barcelona, és a dir, en el període Zamacois, ingressant-t'hi com a catedràtica el 25 de gener de 1956.
Alguns dels nombrosos deixebles que va tenir, van arribar a ser cantants cèlebres, com Anna Ricci, Enriqueta Tarrés o Montserrat Pueyo.
Excel.lent pianista, acompanyava ella mateixa al piano als seus alumnes a les classes i també en concerts. Enriqueta Tarrés, per exemple, explica d'ella que era molt pacient i bona mestra i que era una persona molt senzilla i humil, que no es donava gens d'importància, a més, insistia en la importància de ser músic a més de cantant.
Li foren dedicades diverses obres per a cant i piano, detall que sovint només es pot veure a les edicions originals , ja que després es perd en les edicions posteriors. Algunes d'aquestes peces són : Els Obercocs i les petites collidores d'Eduard Toldrà, Balada de l'aigua i la donzella d'Eusebi Bosch i Humet, Invocació ( En la Nit de Nadal ) de Jaume Pahissa, La mare i el mar de Joan Pich i Santasusana o El pomer florit de Genoveva Puig.
El 14 d'agost de 1945 , al teatre Olympia, va intervenir en un gran concert benèfic "a favor de la Caja de Pensiones para la Vejez e invalidez de Artistas Teatrales", junt a Maria Espinalt, Hipólito Lázaro, Conchita Oliver, Maria Lisson, Emili Vendrell, Miguel Mulleras o Raimon Torres.
El 4 de novembre de 1950 havia de cantar en l'estrena del Messies de Georg Frederick Händel al Palau de la Música amb l'Orfeó Gracienc, però la mort de la seva mare va fer que hagués de ser substituïda a l'últim moment per Montserrat Martorell.
Durant el anys 50 encara va cantar com a solista de l'Orfeó Català al Palau de la Música en nombroses ocasions fins a dos anys abans de la seva mort.
Concepció Callao va morir el seu estimat dia de Nadal de 1959, d'infart de miocardi, després de passar una llarga i dolorosa malaltia.
No deixa de ser xocant que en el seu certificat de defunció, com a professió, hi consti "sus labores", és probable que es tractés d'una pràctica habitual de l'època, encara que estigués més que provada la professió de la dona, com en aquest cas, o potser va ser el que el seu marit va declarar al registre.
El que està clar és que Concepció Callao fou una figura destacada del món líric en la primera meitat del segle XX.
Com a testimoni de la seva veu existeixen gravacions en disc de 78 r.p.m. de cançons, oratoris i òperes, que es conserven tant en col·leccions particulars com en biblioteques.
Algunes d'elles són:
Flors de Maig ( Anselm Clavé ) Disco Odeón A.138.829/A.138.830. ( Enllaç d'àudio )
El Pas del
Signe ( Francesc Pujol ) Disco
Odeón A.138.829/A.138.830. ( Enllaç d'àudio )
Don Joan de Serrallonga (Enric Morera), Ària de la presó, Pathé
Los Calabreses, (Pablo Luna) " Madona, divina madona" (Disco Odeón 1922 )
Los Calabreses, salida de Marco Leoni / Canción del bandido, Disco Odeón, 1922, A. 138925/A.138926
La Canción del Olvido (José Serrano) duet final amb Luís Canalda, tenor. Disco Odeón, 1922, 57514/57515.
Missa Solemnis (Ludwig van Beethoven) amb l'Orfeó Català, La Voz de su Amo, 1927.
La Llama (José María de Usandizaga) duet Aisa i Adrián "Quiero un amor que es mi vida", amb Luís Canalda, tenor. Disco Gramófono.
La Llama, Coro de odaliscas, Disco Odeón, 1918, 150007.
Aida (Giuseppe Verdi) "O patria mia"
Carmen(Georges Bizet) duet final, amb Luís Canalda, tenor. ( Odeón 192? )
María Marí ( Eduardo di Capua ) Odeón A. 138.828
Coronación de la Virgen de los desamparados ( Luís Romeu ) himne a quatre veus, Odeón, 1925.
La Gioconda, l'amo come il fulgor ( Amilcare Ponchielli ) ( Enllaç d'àudio )
Don Joan de Serrallonga (Enric Morera), Ària de la presó, Pathé
Los Calabreses, (Pablo Luna) " Madona, divina madona" (Disco Odeón 1922 )
Los Calabreses, salida de Marco Leoni / Canción del bandido, Disco Odeón, 1922, A. 138925/A.138926
La Canción del Olvido (José Serrano) duet final amb Luís Canalda, tenor. Disco Odeón, 1922, 57514/57515.
Missa Solemnis (Ludwig van Beethoven) amb l'Orfeó Català, La Voz de su Amo, 1927.
La Llama (José María de Usandizaga) duet Aisa i Adrián "Quiero un amor que es mi vida", amb Luís Canalda, tenor. Disco Gramófono.
La Llama, Coro de odaliscas, Disco Odeón, 1918, 150007.
Aida (Giuseppe Verdi) "O patria mia"
Carmen(Georges Bizet) duet final, amb Luís Canalda, tenor. ( Odeón 192? )
María Marí ( Eduardo di Capua ) Odeón A. 138.828
Coronación de la Virgen de los desamparados ( Luís Romeu ) himne a quatre veus, Odeón, 1925.
La Gioconda, l'amo come il fulgor ( Amilcare Ponchielli ) ( Enllaç d'àudio )
